DÉNIA. PODER I LA MAR AL SEGLE XI. EL REGNE TAIFA DELS BANU MUGAHID. DÉNIA. PODE

acuerdo entre el obispo Guislabert de Barcelona y ‘Ali Ibn Muyahid de Denia sobre las iglesias de los Reinos de Mallorca y Valencia.
Les relacions entre l'emirat eslavó de Dénia i el comtat de Barcelona a mitjan segle XI: una nova lectura dels documents.
La biografía de Muyahid al- Amiri en las diversas fuentes árabes: Informaciones heterogéneas y dispares.
Correspondencia diplomática entre el sultán Iqbal al-Dawla de Denia y el califa fatimí al-Mustansir de Egipto (447/1055 y 451/1059). Estudio y traducción española de ocho misivas oficiales incompletas.
Cadíes y cadiazgo en Denia durante los períodos taifal y almorávide (405-541 H./1014-1147 e.C.).
II. La cultura que floreció en la taifa de Dénia.
La literatura en la taifa de Denia.
La “crema de la intelectualidad” en la Denia del siglo xi: Ibn Sidah y otros.
Ibn Hazm y la taifa de Denia.
Muyahid e Ibn García al-Baskunši: la conquista del Mediterráneo y el pensamiento de la šu‘ubiyya peninsular.
La “Epístola de la pluma y el cálamo” de Ibn Burd al-Asgar (m. 445/1053·4), una mufajara dedicada a Muyahid de Denia.
La epístola sobre la caída de Barbastro de Abu Muhammad Ibn ‘Abd al-Barr al-Namari, secretario de ‘Ali Ibn Muyahid: Retórica y política a finales del s. XI.
Abu l-Salt Umayya Ibn Abd al-Aziz Ibn Abi l-Salt al-Dani: Su obra y su formación.
Enseñando los principios celestes en la corte de Denia: Ahmad Ibn al-Saffar, Muhammad Ibn al-Saffar y Abu l-Salt de Denia.
III. La alcazaba, ciudad y puerto de Dénia y su cultura material en el s. V H./XI e.C.
La ciudad de Denia según los textos y la cartografía árabes.
Cerámicas del siglo xi, presentes en la Qal'a de los Banu Hammad (Argelia) y procedentes del entorno de Cairuán, Sabra y Cartago (Túnez), en Dénia y en al-Andalus.
IV. Ilustraciones de los capítulos.
El acuerdo entre el obispo Guislabert de Barcelona y ‘Ali Ibn Muyahid de Denia sobre las iglesias de los Reinos de Mallorca y Valencia.
Enseñando los principios celestes en la corte de Denia: Ahmad Ibn al-Saffar, Muhammad Ibn al-Saffar y Abu l-Salt de Denia.
La ciudad de Denia según los textos y la cartografía árabe.
Cerámicas del siglo xi, presentes en la Qal'a de los Banu Hammad (Argelia) y procedentes del entorno de Cairuán, Sabra y Cartago (Túnez), en Dénia y en al-Andalus.

Poc després de l’any 1000, trobem com a senyor de Dénia un antic servidor palatí i alt funcionari de la família de Ibn Abi ‘Amir Al-Man?ur, Almansur, que havia sigut capturat de xiquet com a esclau i va rebre la millor formació en aquesta cort califal cordovesa. Abu l-Gaiš Mugahid al-‘Amiri uns anys més tard va servir al poder cordovés com a governador i almirall de la flota omeia en aquesta estratègica ciutat portuària.

Després de participar a Còrdova juntament amb altres alts funcionaris eslaus, en el colp d’estat que cercava fer califa a al-Mahdi, en 1010, i després de fracassar, sumits en plena guerra civil o fitna (que, de fet, portarà en 1031 a la dissolució del Califat omeia d’occident), Muyahid va a Tortosa, després a València, i en 1012 finalment torna a Dénia, per a proclamar-se sobirà d’un regne autònom, assumint el títol de al-Muwaffaq bi-llah ‘el beneït per Déu’. A Dénia, gràcies a la flota califal, es consolida com el senyor del mar d’occident, imposant el seu poder sobre el Mediterrani per mitjà del cors, però també del comerç amb l’orient musulmà.

D’aquesta manera, des del 1010 en què es declara independent Mugahid al-‘Amiri, nomenarà com a califa seu ‘Abd Allah al-Mu‘ai?i en 1013 (segons Ibn al-A?ir va ser proclamat a finals de 1014), i uns cinc mesos després annexionarà les illes Balears al seu estat marítim. A l’estiu de l’any 1015 intenta la invasió de Sardenya, el colp mestre que havria suposat la creació d’un estat veritablement marítim i independent del veïnatge de qualsevol altre govern musulmà andalusí. No li ix bé, i retorna a la seua seu dianense. Això va precedir un període d’esplendor que no tindrà paral·lel en la Mediterrània occidental.

En aquest estat independent andalusí, Mugahid va tenir una cort freqüentada per literats i experts en ciències de la religió, però també d’astrònoms i metges. Juntament amb ells, pilots de navegació o experts artesans i comerciants arribats a Dénia des del Mediterrani cristià o musulmà. Entre tots, en aquest ambient portuari elevaran a mítica la figura de Mugahid (ja que segles després de la seua mort, amb el nom de Mugetto, o Musetto, el seu nom ha seguit provocant temor al llarg de la costa occidental italiana).

A Mugahid com a senyor del Mediterrani li va dedicar el poeta Ibn Darrag (958-1030) una casida de lloança, en la qual el presenta com a almirall d’una poderosa flota:

Naus que són com a esferes celestes i on els arquers
són estels, armades de gala
Travesses amb elles els abismes del mar,
I les seues ones es fatiguen pel pes aclaparador

de la seua mort, en 1045 hereta el tron el seu fill ‘Ali Ibn Mugahid, que va adoptar el títol de Iqbal al-Dawla ‘Prosperitat de l’estat’. Continuarà amb la política del seu pare de riquesa comercial i d’absència de guerres amb la resta de reis de taifes d’al Andalus. Això mateix li implicarà que, en 1076, siga obligat militarment pel seu cunyat A?mad I Ibn Hud al-Muqtadir de Saragossa a cedir-li Dénia a canvi d’una petita senyoria a Saragossa. Sota el govern d’aquest últim encara continuarà amb la puixança comercial general d’èpoques passades, fins al 1092, en què Dénia és conquerida pels almoràvits.

almoràvits instauraren un nou estat, tan rigorista com àrid culturalment. Dénia des de llavors seguirà sent un port privilegiat, però la seua cort cultural desapareixerà i el ressò de la esplendor passada solament el coneixerem perquè molts historiadors i literats van deixar-ne puntual notícia.